LABICHE: UNA PROPOSTA.
La força de Labiche (París, 1815-1888) rau en el seu joc teatral, sota el qual s'amaga una crua visió de la societat de la seva època. Una època marcada, segons Jaume Melendres, pel "liberalisme defensor de la competència perfecta,
aquella -justament- que formulava unes regles de joc destinades a eliminar tots aquells qui les respectaven realment". D'aquí l'interès del seu teatre. I d'aquí el repte.
"Per esceneficar Labiche no basta -com diu Melendres entedre la filosofia que contenen totes les seves obres. Cal, sobretot, intentar esbrinar la profunda relació entre aquesta filosofia i les opcions
dramatúrgiques d'aquest autor que, sovint, ha estat considerat com un retratista de la seva època, com un dramaturg costumista, és a dir com un naturalista avant la lettre".
Jo m'atreviria a dir que té tant de naturalista com de brechtia. Però "(....) Labiche no és cap d'aquestes coses. No és ni un fabricant de sainets ni un pintor de quadres costums socials.
No és, en una paraula, un dramaturg de la versemblança." Ni un dramaturg que s'anticipa a les tècniques del distanciament èpic, afegiria jo, ja que, de fet, en el teatre de Labiche, l'actor, com diu Carles Batlle,
tot que no pretén identificar-se amb el seu personatge, tanmateix no se'n desmarca dins l'acció: "l'apart -que vehicula el simulacre de distanciació sobretot pel contacte que estableix amb la sala-no el pronuncia
l'actor, sinó el personatge.