Poemes Viladot

ELS PALS DE TELEFON (Temps d'estrena, 1949-1952)
Amb la seva figura allargada i l'estructura plena de nusos i d'esquerdes, eren una mena d'esquelets de pins antiquíssims. Eren una mena de ganyota a vora de la carretera que enfilava una distància per on la veu anava del poble a les ciutats.
Damunt seu hi repenjàvem les nostres orelles i una remor fonda ens excitava la imaginació.
— Jo sento una veu de Barcelona.
— Jo, de Madrid.
— Jo, de París.
— Jo, de Pequín.
— Jo..., jo nomes sento un ocell.
I tots es burlaven de mi, pel que jo havia dit.
Un dia, a l'esquena d'aquests pals, hi penjaren un cartell de llauna amb una calavera i dues tíbies, que deia: «Perill de mort».
Amb aquests signes sinistres s'havien acabat les veus de Barcelona, Madrid, París, Xina...
Però els ocells van continuar fent sonores les tardes sense estudi.